Títol_78mil.JPG
  • Natalia Giménez

El Cesáreo i la torre que feia olor a marialluïsa



El dia que el seu pare li va ensenyar la casa per primer cop, el Cesáreo tenia 13 anys. Recorda encara amb la mateixa intensitat que aquell dia, l’olor a marialluïsa que es desprenia dels dos arbusts que hi havia al jardí i dels ramillets que s’assecaven a la torrassa i a les habitacions, perfumant tota la casa. Recorda també amb exactitud la data en que va entrar a viure-hi amb la seva família, el 27 d’agost del 57.


Els seus pares eren procedents de dos pobles, Mallent i Fréscano, de Saragossa. Després de la guerra civil van anar a viure a Alfaro, a La Rioja, on va néixer ell l’any 44. La família Ezpeleta era nombrosa, set germans. El pare, Dámaso Ezpeleta, era un home robust i ferm, clavat al President Tarradellas. El Cesáreo es mira les mans i recorda les del seu pare, que eren també molt grans. Segurament el seu pare tenia la mateixa elegància i saber estar que ell, però això no ho diu ell, es dedueix en sentir-lo parlar. L’admiració cap al seu pare és innegable, es queda pensatiu i el descriu amb frases fermes i paraules amb força. El diumenge anava amb barret i americana, perquè era un senyor, però la resta de dies portava la seva txapela. Tenia cara de basc i era un home de paraula. La seva mare era un tros de dona, tenia molt “carinyo” per tothom i de ben segur que cap persona podria parlar malament ni del seu pare ni de la seva mare.


La família tenia una bòbila a Alfaro i una altra a Miranda de Ebro, on treballaven el pare i els germans grans. Les circumstàncies de la vida van fer que la família es traslladés de Miranda de Ebro a Rubí l’11 d’agost del 57, on hi havia uns familiars. En un principi van viure a la TorreBlanca, prop de l’edifici del que posteriorment serien els Maristes, però se’ls hi quedava petita. De seguida, van trobar la torre que feia olor de marialluïsa i s’hi van mudar, enamorats de la seva nova residència.



La torre havia estat cuidada per la família Riba que hi vivia al mateix carrer i que curiosament, tenien el mateix cognom que els primers propietaris. De fet, la residència és coneguda com a Torre Riba per els primers propietaris o Ezpeleta per la família del Cesáreo. Climent Riba va ser un pagès rubinenc que se’n va anar a fer les Amèriques comerciant amb el guano. Va construir el 1912 la seva residencia d’estiueig al carrer Xile, on abans hi havia hagut la masia de Can Serra del Padró. Hi van treballar els paletes rubinencs Francesc Rovira i Marius Marcet. Aquesta va ser la primera residència d’indianos de la zona, de les moltes que es construirien després i que conformen un conjunt patrimonial únic a la ciutat. El modernisme intrínsec a Muncunill es barreja amb petites reminiscències de l’arquitectura colonial, que dona com a resultat una torre elegant amb formes suaus i arrodonides que juga amb detalls acolorits com el trencadís de les pilastres de l’entrada o els vidres emplomats de la torre mirador. La vegetació exuberant del jardí, amb la gran magnòlia al centre, ha quedat reduïda al record del Cesareo.


La torre va ser comprada el 10 de juliol de 1930 per Nicolàs Vilaplana. Aquesta família la va tenir en propietat fins el 30 d’agost de 1957, quan s’escriptura a nom de Dámaso Ezpeleta i Maria Bermejo. Durant tots aquests anys, el mobiliari modernista i les decoracions de l’interior es van mantenir en perfectes condicions. El Cesareo es mira les picades de les parets i de les portes amb dolor, perquè quan ell hi vivia a la torre, la seva mare els castigava a ell o als seus germans si feien una minúscula ratllada. La casa era una joia que s’havia de respectar i cuidar.

Fins i tot, la sala gran va ser minuciosament cuidada quan el pare hi va instal·lar allà un taller de timbres on hi treballaven uns quants operaris. Més tard, el pare va fer negocis amb el propietari de la Josa (BJC), que llavors era una petita indústria a Rubí, i van començar a fabricar interruptors. Llavors donaven feina a moltes famílies de Rubí i fins i tot les monges carmelites venien a recollir peces per muntar.


Quan els set fills ja estaven col·locats, el Sr. Ezpeleta es va jubilar. Malauradament, patia del cor i a l’edat de 76 anys, va morir. La mare va morir vuit anys després, però abans, els germans van vendre la casa el 20 d’octubre de 1983. L’Ajuntament la va comprar, amb els mobles inclosos, amb dos condicions principals: que no podria ser tirada a terra i s’havia de destinar a ús públic i cultural i que s’hauria de conèixer com a “Torre Ezpeleta”. Els mobles modernistes, de línies corbes i entapissats de vellut, han anat a parar a magatzems municipals, a excepció dels que s’exposen a l’exposició del Museu Municipal i que permeten fer-se una idea de com deuria ser la casa abans de la seva venda.


El Cesáreo recorda quan el seu pare li deia d’encendre les llums de la torrassa a la nit, que es veien des del camí de Can Ramoneda, i per això ell li deia que era el “far de Rubí”. Deuria ser molt maco veure els vidres de colors a la nit, quan aquesta torre era de les més altes del poble. Ara, a la torrassa, ja no hi ha la roba estesa per la seva mare, ni fa olor a marialluïsa assecant-se a l’aire, però el Cesáreo encara pot passejar per la casa recordant la seva vida dins aquells murs. Recorda el cotxe del pare aparcar al garatge de darrere, un 850 de l’any 67. Recorda la senyora que venia els dilluns a ajudar a la seva mare a fer la bugada al safareig que hi havia també al darrere. Recorda l’hort on el seu pare plantava espàrrecs, que eren molts rars de veure a Rubí. Recorda la por que li feia el soterrani als germans petits. Recorda que a la seva habitació feia fred, però li donava igual perquè era molt gran i per a ell sol. El Cesáreo recorda... i espera que els records no s’esborrin, perquè impregnen cada racó de la casa i els reviu cada vegada que hi entra.



579 views1 comment

Recent Posts

See All