La gata Nina observa els coloms que veuen aigua dos testos més enllà. L'Elisa, la veïna, se la mira i diu que és la "reina de l'escala". Tant de bo que ho sembla, prenent el sol al costat de l'Agustina. Les tres veïnes seuen al banc del portal 18 cada tarda des de fa més de cinquanta anys. Passen l'estona veient com canvien les coses. I és que en mig segle, han canviat moltes coses en aquell barri. Però l'Agustina i les seves veïnes han sabut crear un jardí en mig del ciment.
Quan el Ministerio de Vivienda va comprar els terrenys que avui ocupa el barri del Vint-i-cinc de Setembre, tot eren vinyes. Pertanyien a les famílies Llobateras (Can Cabanyes) i Majó Hosta (Ca n'Oriol). Llavors es coneixia com el Pla de Naves i alguns pagesos i cultivaven, a més de vinyes, figueres, ametllers i pomeres.
La rierada de 1962 va trasbalsar la vida a Rubí. Els camps de vinyes es van convertir en polígons industrials i els pagesos en treballadors de les fàbriques. La vila es va convertir en ciutat. La riera ja no va ser travessada mai més jugant a gronxar-se al Pont Penjant. Moltes famílies ho van perdre tot, fins i tot la família. Així que Franco va venir a Rubí i des del balcó de la Casa de la Vila va prometre que Rubí seria reconstruït. Fruit d'aquest discurs es van començar les obres del "Venti". Mentre es construïen els habitatges, es van fer setanta vivendes provisionals prop de l'actual plaça del Progrés, conegudes aleshores com les "barraques". Es van inaugurar el 17 de febrer de 1963, data en què hi van entrar a viure els damnificats de la rierada que havien quedat sense res. L'alcalde Murillo, que va entrar a l'alcaldia a l'octubre del 62, es va atribuir el mèrit de la construcció de les vivendes socials. Però Miquel Rufé, que l'havia precedit a l'Ajuntament, ja hi havia pensat en la idea abans de la riuada, donada la gran quantitat d'immigrants que havien arribat a Rubí sobretot durant la postguerra. El projecte va ser signat pels arquitectes Chinchilla i Escolar i va comprendre la urbanització i construcció de 540 vivendes i 12 locals comercials. Segons el projecte, signat el març de 1963: "Al Norte del polígono se sitúan cuatro torres bloque de trece plantes, orientades en sentido este-oeste. El resto está formado por bloques de cuatro plantes hasta un total de 344. Los bloques lineales tienen distinta orientación, por lo que existente dos soluciones distintes de entrada en planta baja con objeto de que estar-comedor tanga siempre una orientación sur u oeste. En el centro de la plaza está la zona comercial constituida por doce locales Comerciales con edificación de una sola planta. Al fondo del polígono se halla la futura zona escolar y un parque infantil completa la urbanización."
Murillo va dir que a l'hora de repartir els pisos, s'havien fet tres grups: supervivents i familiars víctimes de la riuada del 62, famílies que havien acabat d'arribar a Rubí i treballadors de les empreses que van reconstruir la ciutat, i per últim, solters que es volien casar. L'alcalde també va dir que no es va concedir ni un sol de pis a qui no ho va necessitar, però també és cert que als arxius de l'Ajuntament es troben cartes de recomanació de camarades de l'alcalde. Els sol·licitants havien d'omplir unes fitxes per tenir dret a accedir al sorteig que es va fer el maig de 1964 al Casino. Les històries de les tres veïnes són exemples d'això. La Margarita va venir des de Salamanca, l'Elisa des d'Almeria i l'Agustina des de Cantàbria. Aquells pisos van significar per a elles i per a les seves famílies el començament d'una nova vida. El 28 de juny de 1964, durant la Festa Major de Rubí, el governador Civil Antonio Ibáñez Freire va inaugurar el Grupo de viviendas 25 de Septiembre. Llavors es van repartir les claus. Però la nova urbanització no era el ressort que el Governador havia descrit al seu discurs, ni de bon tros. De seguida van començar a aparèixer els problemes i les mancances.
Al portal de l'Agustina s'hi està molt bé. Amb el pas dels anys el nombre de plantes ha anat augmentant fins a convertir-se gairebé en un jardí. Ella anava a Cal Gerrer a comprar testos, però alguns dels més macos li van robar. Això l'entristeix. Li va explicar al de Cal Gerrer i quan va tancar li va regalar un parell. Mentre l'Agustina mira com l'Elisa rega les plantes amb la mànega, perquè a ella ja li costa molt fer-ho, continua recordant.... Els primers anys, l'aigua no tenia força suficient per pujar als pisos alts, per la qual cosa els veïns van haver de comprar dipòsits per emmagatzemar les gotes que els hi arribaven. L'Agustina recorda com els primers anys anava a l'Azamón amb bidons a buscar aigua. També van sorgir problemes d'humitat als terrats, fins al punt de fer forats al sostre dels quarts pisos. Al carrer no hi havia il·luminació, ni voreres ni asfalt, en la seva majoria.
Durant aquells primers anys totes les veïnes baixaven a les tardes i a les nits al portal. Cadascú portava la seva cadira i s'hi estaven fins a les 12 de la nit, perquè llavors s'apagaven els fanals. Ara, tot i que hi ha llum tota la nit, diuen que ja són grans i no hi aguanten ni fins a les nou. Però anys enrere feien molta vida al carrer. Per la revetlla i per la festa del barri treien una taula ben grossa i sopaven tots a la fresca. Hi havia qui feia sempre una truita de patates.
A partir de l'any 1978, l'Associació de veïns va emprendre una forta lluita per aconseguir que les seves vivendes fossin dignes, i després de moltes reivindicacions, van aconseguir algunes millores, totes perjudicades pel descontrol de l'Obra Sindical del Hogar del govern franquista. Sembla que Franco no es va enrecordar d'aquella promesa que havia fet al balcó de l'Ajuntament. L'any 1985, tanmateix, les millores van arribar quan la competència va ser traspassada a la Generalitat (ADIGSA).
Silenci. Mirades a terra. Un colom que passa. Abans s'hi feia molta vida de barri, diu l'Elisa tancant l'aigua de la mànega. Però abans hi posa una mica d'aigua en un plat per als coloms. A partir del 1965, les botigues del barri van anar apareixent a poc a poc, però durant uns anys es podia trobar gairebé de tot: la merceria de la Pilar, la carnisseria de la Maruja, la tocinería del Segura.... les tres veïnes miren al seu voltant i busquen a veure si troben alguna botiga més a la seva memòria. Però ja han desaparegut, de la memòria i del barri. També hi havia una papereria, dues perruqueries, un forn de pa, un supermercat, una fruiteria, els bars i dos característics quioscos de llaminadures. I l'Agustina de cop recorda: "¡Ah, y Los cazadores de toda la vida!, pero ahora ese bar lo lleva un dueño nuevo".
La tarda va passant. Les tres veïnes miren la gent que entra-i-surt del portal. La gata continua impassible prenent el sol. Els coloms veuen aigua. En aquell jardí sembla que el temps no passa, com si fos un espai atemporal, on les veïnes encara surten al portal a xerrar, on els gats no tenen por, on tothom saluda i somriu i on les plantes de l'Agustina inunden de vida un barri que va sorgir, precisament, de l'aigua.
