Títol_78mil.JPG
  • Natalia Giménez

Les cartes d'un home de ferro

L'Ada és ben orgullosa de la casa a la qual té la sort de viure. És una d'aquelles cases que els rubinencs i rubinenques mirem quan passem pel costat. Aquelles portes de ferro imponents provoquen sospitar que darrere s'hi amaga molta història. I efectivament, la família Solsona i la seva serralleria són protagonistes d'un capítol apassionant de la història de Rubí. Tot comença quan l'Ada treu sobre la taula una capça de cartó vell, mentre els seus gossos, tranquils, ensumen la intriga que s'hi respira. Aquella capça està plena de cartes que han agafat un to groguenc pel pas del temps. Sorprèn veure el retrat de Hitler al segell d'una d'elles, i en una altra, i en totes. Totes les notes agafades a la biblioteca i a l'arxiu sobre la història de la serralleria acabaven de quedar relegades a la mínima rellevància, davant el tresor que hi havia en aquella capça...



Qui havia escrit aquell centenar de cartes era en Ramon Solsona, el besavi de l'Ada. Però la saga de serrallers Solsona va començar amb Martí Solsona, el pare d'en Ramon. En Martí va arribar a Rubí des de Maldà, un poble de Lleida, a l'última dècada del segle XIX. Es dedicava, com altres ferrers de Rubí, a ferrar els cavalls i a fabricar tota mena d'eines pel camp, a més de fer i reparar altres coses com carruatges. L'any 1894, en Martí es traslladà a la plaça de l'Aurora i allà es va casar i va tenir tres fills. Trenta anys després, els seus fills Pepet i Ramon continuaren amb el negoci al carrer Cervantes.


En Ramon, va aprendre de petit a treballar a la ferreria, però ell no volia ser un ferrer més del poble, sinó aprendre la professió des d'un vessant artístic per esdevenir un artesà de la forja. En Ramon volia ser serraller. Va fer d'aprenent a Sabadell i va estudiar a Barcelona. I quan va tornar a Rubí, ho va fer amb la Rosa, una noieta que va conèixer ballant. Diuen d'ell que era d'estatura normal, de cabells morens i que tenia uns ulls blaus impressionants. Potser aquells ulls van captivar la Rosa. De seguida es van enamorar i es van casar a la capital cap a mitjans dels anys 20. Van tenir tres filles: la Margarita, la Teresina i la Rosita. Els germans van treballar molt a Rubí durant aquells anys. Encara avui dia podem veure moltes reixes i baranes de ferro fetes pels Solsona.



El Ramon no va deixar mai de llegir i d'instruir-se i tothom qui ho recorda, diu d'ell que tenia una ment privilegiada i que era un home molt intel·ligent i educat. Va tenir sempre les seves idees polítiques molt clares. Era un home clarament d'esquerres i sindicalista, fins a tal punt, que va implicar-se molt a la CNT de Rubí. Després de l'esclat de la Guerra Civil, també va participar de la vida política d'una forma molt intensa, ocupant alts càrrecs. Es desconeix si en algun moment es va veure obligat a lluitar al front, però en tot cas, després de la Guerra, va patir les conseqüències fins a un punt tan cruel i injust, que mai s'ho podia haver imaginat. El Ramon era un home que ho tenia tot. Havia rebut una formació impecable i era un mestre de la forja al que no li faltava la feina. Tenia una família a la qual s'estimava, amb tres filles petites i una dona que l'adoraven. Era un home intel·ligent i influent en els cercles polítics i sindicalistes de l'època. S'havia forjat una vida plena i va haver de marxar deixant-ho tot darrere, sense data de retorn.


El seu periple a l'exili quedà documentat a les cartes que li enviava a la Rosa. Són gairebé un centenar de cartes que expliquen una història de penúries com la fam, el fred i les hores inacabables de feina, però sobretot de soledat i de desesperació per tornar a reunir-se amb la família. Són paraules que amaguen sentiments de repulsa contra el feixisme que ofega tota Europa. Desitjos amagats sota paraules tacades per la tinta de la censura. Són set anys. Són la infància robada de les seves filles.


Malauradament no es conserven totes les cartes i tampoc estan les respostes de la Rosa i les filles. Però la subtilesa i la bona redacció del Ramon fan que es pugui seguir perfectament el fil conductor d'una història apassionant. Just després de la guerra va anar vagant pel sud de França en la recerca d'una feina i un lloc per malviure. Va ser enviat a diferents pobles i finalment, des de Bordeus el van destinar a Kiel, una ciutat al nord d'Alemanya controlada pels nazis en plena II Guerra Mundial. No se sap del cert si va treballar a les drassanes, però tots els indicis apunten a això. A les seves cartes descriu les casernes on hi vivien tots els treballadors, les cantines on hi menjaven.... No parla mai de la feina que feia, com si no li estigués permès fer-ho. Però si que descriu les condicions en les quals vivia. Passava fred i fam. En diverses cartes, demana a la Rosa que li envii mitjons i pantalons, ja que a "ells" no els hi deixen comprar roba, a part de la feina. També demana llaunes de conserves, tabac, sabó i sabó d'afaitar.


A mitjans del 42 l'enviaren a la capital. Quan el Ramon va arribar a Berlín no sabia que s’hi estaria dos anys de la seva vida. En tot cas, pels escrits de les cartes, es dedueix que va millorar substancialment les condicions de vida. Tenia llibertat per viatjar, menjava i vestia bé, residia a un apartament llogat i el més important de tot, podia enviar girs bancaris a la seva família molt freqüentment. Ja no demanava res a la Rosa, ens al contrari, era ell qui millorava l'economia de la dona i les filles, que patien les misèries de la postguerra espanyola. A partir de l'any 1944, les coses van començar a canviar. Les cartes del Ramon denoten por: algunes d'elles estan escrites des dels refugis antiaeris. La guerra avança i els aliats van guanyant terreny, fins al punt de bombardejar i destruir moltes ciutats ocupades pels nazis. A més, a Rubí les coses també s'estan complicant. El germà del Ramon portava la serralleria, però no li anava bé i tenia molts deutes. A la primavera abandonà la capital alemanya i s'instal·là a Perpinyà (França), començant així un periple per retornar a casa que durarà dos anys més. La desesperació en les seves paraules cada vegada es fa més palesa, sabent que està molt a prop i que el retorn és tan difícil d'aconseguir. A finals de 1944 el Ramon rep una carta d'urgència de la Creu Roja informant-lo de la sobtada mort del seu germà Josep. A partir d'aquell moment, la Rosa i la seva cunyada Pilar s'hauran de fer càrrec de la Serralleria. A l'intercanvi de cartes, la preocupació pel negoci serà un tema recurrent. El Ramon està a favor que lloguin el taller als dos ajudants del seu germà, però demana insistentment que, passi el que passi, no venguin ni la maquinària ni les eines. Gràcies a aquesta insistència, avui dia, el taller d'en Ramon és un espai únic, gairebé màgic, que transporta anys enrere, com si el temps no hagués passat, com si mai no hagués marxat de Rubí.


En diverses cartes explica a la seva dona que les condicions per travessar la frontera no són favorables, tot i tenir els papers francesos en regla. No acaba d'explicar com pretén fer-ho, però precisament aquesta manca d'informació, fa pensar en què ho va fer de forma il·legal. L'última carta que es conserva és del dia 28 de gener de 1946. En Ramon havia estat a l'exili prop de set anys. A principis de 1946 va tornar, finalment, a Rubí. En tornar, el Ramon es va veure afectat per la "Ley de responsabilidades polítiques" i va patir les conseqüències de la seva trajectòria sindicalista i republicana. Va estar aproximadament mig any a la presó. Quan va ser alliberat, tot havia canviat. Va tornar a casa, però les seves petites filles ja eren unes senyoretes. Va tornar a la Serralleria, però el seu germà ja no hi era i els anys d'esplendor a la feina havien acabat. No va poder tornar a la seva activitat sindicalista i política perquè tot estava prohibit i penat. Res ja no era igual. El Ramon va continuar llegint i cultivant-se, ara amb més experiència a la vida. Havia après a parlar francès i alemany i havia conegut amics que mai oblidaria. La serralleria va continuar en funcionament i ell, conservava el seu esperit treballador i de formació i innovació constant. Ramon Solsona va treballar fins a l'últim dia. La Serralleria va tancar les portes a finals dels 80 i ell va morir el 26 d'abril de 1982, amb 83 anys. Vuitanta-tres anys de vida, de coneixements, d'experiències, de patiments, de retrobaments, que el van convertir en un home de ferro.


Ara, de tant en tant, l'Ada obre les imponents portes de ferro forjat. La sensació d'entrar en aquell espai aturat en el temps és indescriptible. La Serralleria Solsona és una joia que cal conservar perquè no és només la història d'un ofici i d'una família, és la història de la injustícia i el patiment que va provocar el feixisme, però que en Ramon, resistent i resilient, va aconseguir guanyar.


32 views1 comment

Recent Posts

See All