L'olor de fusta inunda els sentits en entrar-hi. El temps viatja enrere cada instant que s'hi passa dintre. La serradura omple cada racó de la fusteria. El Miquel somriu, tímid i amable.
La fusteria Miranda és un d'aquells pocs llocs que queden a Rubí on la història s'explica sola. El seu avi, en Lluís Miranda i Bojons va aprendre l'ofici a Cal Gili, una fusteria que feia xamfrà entre els carrers de Xercavins i de Sant Francesc, a principis de segle. Quan es va instal·lar al carrer Sant Pere núm. 1, potser no s'imaginava que la seva fusteria esdevindria centenària. Vuit anys després, el 1930, es va traslladar a un espai més gran, al mateix carrer, al número 28. Aquell imponent edifici que feia cantonada entre dos vells carrers de Rubí, ja tenia la seva pròpia història. Als magnífics forjats de les finestres se'ns assenyala una data: el 1874, l'any que allà s'hi va instal·lar una serralleria coneguda com a Ca l'Armer. Cap de les tres generacions de fusters Miranda ha gosat moure una pedra enorme que pertanyia a una premsa d'oli, com les que s'hi feien abans que ells s'instal·lessin allà. Aquesta pedra ha restat immòbil al mateix lloc, ama i senyora de l'edifici, durant més d'un segle.
L'avi Lluís restaurava mobles antics i telers. Llavors, Rubí estava plagada de fàbriques i tallers tèxtils que li donaven molta feina. Les eines que ell utilitzava encara funcionen com el primer dia. Moltes d'elles tenen gravada la marca de la família "Miranda" i són joies de l'ofici que mereixen ser exposades a un museu. En entrar a la fusteria, a la sala de la banda esquerra, on s'hi fan els treballs manuals d'ebenisteria, hi ha una estanteria on totes elles llueixen perfectament ordenades i disposades per continuar treballant la fusta. N'hi ha centenars i de diferents mides: aixes, barrines, escairadores, filaberquins, ganivetes, garlopes i sobretot ribots. En Miquel explica orgullós que cada fuster tenia la seva forma de motllura característica per fer portes o finestres. Encara avui dia es pot veure la motllura dels Miranda un carrer més avall, a la porta artesanal de la casa d'en Pep Borràs. Ell ensenya cadascuna d'aquestes eines amb cura i dedicació, com si fossin relíquies, oblidant totes i cadascuna de les ferides que li han fet a les mans. Entre eina i eina, ensenya orgullós la seva marca de fuster: fa una vintena d'anys es va amputar el dit índex de la mà dreta. La cicatriu forma part del seu currículum, sense ella no seria un veritable fuster. El seu pare i el seu tiet van continuar l'ofici.
L'Emili, el seu pare, va rebre un dels encàrrecs més importants que han fet els Miranda: el mobiliari de l'Església de Sant Pere. Resulta que pocs dies després de l'alçament militar que va donar origen a la guerra del 36, un grup de revolucionaris va entrar a l'església i ho va cremar tot. No hi van deixar res, ni tan sols les campanes, que van ser despenjades i llançades a terra per tal d'aprofitar el metall. Passada la guerra, Rafael Solanic es va encarregar de la seva restauració i va confiar la fabricació del mobiliari a la fusteria Miranda. En Miquel encara conserva orgullós la plantilla del símbol de Sant Pere, les claus invertides, que va utilitzar el seu pare per gravar un baix relleu als confessionaris. Per tal de fer el baldaquí, obra imponent que corona l'altar major, van haver de col·laborar altres artesans d'altres oficis de Rubí. Els de Can Pintoret van laminar els 25 capitells i en Salsas va fer les planxes d'alumini de sota del baldaquí. En Miquel continua la història explicant que anys després, el 1995, ell mateix va fer el mobiliari de la sagristia.
En Miquel fa memòria i troba els seus primers records a la fusteria fa més de cinquanta anys. Quan era petit, anava amb el seu avi al Moll de la Fusta de Barcelona a comprar fustes tropicals com la teca de Birmània o fustes més normals, "de batalla" (com ell mateix diu), com el pi de Flandes. Llavors no s'hi anava tan de pressa com ara ni aquell espai estava ple de guiris fent fotos o comprant gofres. El Moll de la Fusta, com el seu nom indica, era on es feia la compravenda de tota la fusta que arribava en vaixell des de terres llunyanes. Ell i el seu avi hi anaven amb un camió del Franquesa. Després, a la fusteria, va aprendre l'ofici com es feia abans. Les eines passaven de generació en generació, com els coneixements. Tot i que ell va anar a estudiar als catorze anys a l'Escola d'Oficis de Terrassa. Va fer d'aprenent molt de temps, amb l'avi i després amb el pare, fins que va prendre el relleu.
Abans s'hi feien ells mateixos el vernís. Se sorprèn quan obre una llauna rovellada per ensenyar la goma laca que havien de barrejar amb dissolvent i troba una nota, de vés a saber quan, en què es pot llegir "4 ½ onzas partit per las dos ampollas".
No se li acaben les històries que té per explicar. Quan era un nen, la fusteria va ser l'escenari d'una pel·lícula, i durant uns quants fotogrames, ell va ser el protagonista. Silvestre Torra, gran cineasta de Rubí, va enregistrar allà una escena de la pel·lícula que va dedicar a Pau Casals, cap a finals dels seixanta. En Pau Casals nen, que va ser aprenent de fuster, va ser interpretat pel Miquel.
Va haver-hi un temps que no només hi havia ell d'aprenent, sinó que, sobretot quan s'acabava l'escola, l'avi i el pare penjaven un cartell a la porta per reclutar canalla del carrer Sant Pere que els ajudessin a recollir els encenalls, llimessin i fessin diferents feines. A la fusteria Miranda hi van treballar molts ajudants: als anys trenta el Ramon Rusinyol i Ramon Piera; als anys quaranta Salvador Brustenga, Josep Garcia i Josep Valls. Encara avui penja a la paret aquell cartell escrit a mà, on es pot llegir "falta aprendiz", com si l'esperança de la continuïtat de la fusteria no es perdés. Però si, es perd. No hi ha relleu per en Miquel. Un somriure trist l'envaeix quan confessa que tot i que la fusteria ja està tancada, ell baixa cada matí a fer el que més li agrada: treballar la fusta. Encara té algun encàrrec de veïns que s'enyoren les coses ben fetes.Cada eina, cada cartell, cada tros de fusta i cada serradura són un record per en Miquel. La fusteria continua viva, emanant aquella olor inconfusible, però, per quant de temps? L'edifici està oficialment protegit i està inclòs a l'inventari del nostre patrimoni. Tanmateix, ja se sap que passa amb aquests papers oficials, que queden en paper. Tant de bo en aquesta fusteria que enguany és centenària, els records no s'esborrin i la olor de fusta no desaparegui.
