Títol_78mil.JPG
  • Natalia Giménez

Quatre pares i dues torres

La majestuositat de les torres Riba i Gaju fa que, quan es passeja pel carrer Xile, la vista es dirigeixi gairebé sola cap a elles. Són dues torres imponents i bellíssimes, envoltades per una aura d’elegància que les converteix en un miracle arquitectònic a Rubí. Una d’elles, la Torre Riba, té línies corbes i amables i l’altra, la Torre Gaju, s’alça recta i ferma ben engalonada amb les motllures de guix que la decoren. El modernisme es barreja en elles amb altres estils, recordant-nos que la seva història ens arriba des de l’altra banda de l’oceà.


La Glòria admira les torres, no tan sols per la seva estètica, sinó per la història d’amor fraternal que s’amaga entre els seus murs. És la història del seu avi Pere, però també és la història d’aquell amic i company de viatge que va arribar a ser com el germà inseparable de l’avi, el Climent. Ella vol donar a conèixer aquesta història perquè no es perdi en el record i per fer-ho, remena les memòries i àlbums de fotografies de familiars d’aquesta i de l’altra banda de l’oceà. I explica orgullosa que la seva família, un dia, van ser dues famílies unides pel destí.


Els 1886 la fil·loxera va acabar amb la pràctica totalitat de les vinyes de Rubí. Aquest fet provocà una crisi que els pagesos rubinencs van afrontar de formes diverses. Un bon grapat van omplir la maleta de valentia i van marxar cap a Amèrica. Dos d’ells van ser el Climent Riba i el Pere Gaju. Eren ben jovenets i tenien força i motivació. La ciutat d’Iquique, al nord-oest de Xile, els hi va obrir les portes a una nova vida. Allà van conèixer a un altre català que tenia un negoci anomenat “Dos estrellas” i en associar-se, la botiga va guanyar impuls i es va convertir en una gran empresa dedicada a la ferreteria i a la importació de material des d’Alemanya per a l’extracció del salnitre de les costes xilenes.



El Climent s’havia casat amb la Marcelina González, de Santander. La parella s’estimava infinitament, però mai van poder arribar a concebre fills. El Pere també estava casat, amb l’Asunción Benabarre, una noia de Barcelona, que va ser la mare de la seva filla Maria. Però la tragèdia va picar a la seva porta i el dia del naixement, el primer de juliol de 1904, l’Asunción no va suportar les complicacions del part i va deixar en aquest món un nadó a càrrec del Pere. Aquella criatura era la Maria, una petita vida que uniria per sempre més el destí de les dues famílies.



La Maria va créixer feliç amb el seu pare, però tenia també uns altres pares, el Climent i la Marcelina, que els van ajudar i estimar des del dia que va arribar al món. (A la imatge de l'esquerre es poden veure el Climent i la Marcelina amb la Maria i el Nicolàs Vilaplana i el seu primer fill). Passats uns anys, el Pere va decidir tornar a Rubí per trobar una dona i va deixar la seva filla a càrrec del matrimoni amic. Aquí va casar-se amb la Dolors Alsina, la dona que marxaria amb ell de nou a Iquique i amb la qual tingué sis fills més (A la imatge de sota es pot veure la familia Gaju). El negoci de la ferreteria marxava molt bé i els indians Riba i Gaju van fer fortuna. En un dels viatges que feien a Rubí van comprar uns terrenys a la zona alta de Rubí. En aquells terrenys el 1911 s’havia enderrocat l’antiga masia de Can Bertran o Can Serra del Padró. Els indianos van fer construir un carrer, el qual van demanar a la Casa de la Vila que portés el nom de Xile. I a banda i banda, una enfront de l’altra, van fer construir les seves residències d’estiueig.



Però aquelles cases, aviat deixarien de ser només residències d’estiueig per convertir-se en les seves cases, donat que anys després, les famílies van tornar a viure al seu estimat Rubí.


La Torre Riba és l’exemple més representatiu de modernisme a Rubí. L’entrada és flanquejada per dues torretes acabades amb formes arrodonides i decorades amb trencadís. Portes, finestres i balcons segueixen línies ondulades i angles arrodonits, seguint el més pur estil gaudinià. Al pis més alt, una torreta amb vidres de colors perfila la silueta de Rubí. A l’interior, el paviment hidràulic, la ceràmica modernista, el ferro forjat, la fusta treballada i les pintures amb inspiració vegetal embelleixen totes les estances.


La Torre Gaju, igualment bella però d’estil completament diferent, l’acompanya en el transcurs dels anys. Les seves línies rectes i les balconades monumentals recorden més l’estil neoclàssic que no pas el modernista de la seva germana. Tot i que també es poden distingir vidrieres de colors i altres elements com la teulada verdosa que sembla recordar la de les Escoles Ribas. Impressionen les decoracions de motllures de guix que guarneixen totes les façanes, amb motius vegetals, bustos, medallons o cornucòpies. Entrar dintre és com fer un viatge en el temps. Les famílies Gaju i Marbà han sabut conservar l’essència burgesa de l’època i les catifes, cortines, miralls, mobles i quadres recorden les cases benestants del segle passat. Tot i que no es conserven els plànols originals de les torres, s’especula que almenys la Torre Riba, va ser obra de l’arquitecte municipal d’aleshores, que era el modernista Muncunill. Marcet i Rovira van ser els mestres d’obra que van acabar la Torre Riba el 1912 i Eduardo Cortina va ser el mestre d’obres de la Torre Gaju, acabada pels volts de 1913 o 1914. Les Torres encara conserven part dels jardins que les envoltaven. Fa un segle, les protagonistes eren les vinyes, que recordaven els orígens de les famílies, però també alguna palmera, que donava la pista de la fortuna feta a les “índies”. Ara, tot tipus de plantes decoren aquests espais, que semblen un oasi dins la ciutat.



La Maria havia crescut i s’havia convertit en una dona, estimada pels seus quatre pares i vivia en les dues torres. El Climent, li va fer conèixer al fill d’un nebot seu, el Nicolàs Vilaplana, amb el qual s’hi va casar. De fet, només amb 25 anys, el Climent ja l’havia fet soci de la ferreteria i per tant, el matrimoni era una bona solució per a la família. L’any 1930 el Nicolàs va comprar la torre Riba al Climent, però va ser una compra simulada, ja que en realitat, el Climent volia deixar-li en herència a qui havia sigut com una filla, la Maria. Però el matrimoni passava llargues estades a Xile, ocupant-se de la ferreteria, donat que eren els principals socis de l’empresa. Allà van tenir cinc fills i eren una família benestant. Així que la torre era cuidada per la família Gaju. De fet, la Glòria, quan explica aquesta història, recorda estius inoblidables de la seva infantesa en aquella torre.


Avui dia, la ferreteria “Dos estrellas” segueix en actiu a Iquique i els descendents dels Vilaplana-Gaju continuen a l’altra banda de l’oceà. En aquesta banda, els fills van créixer i les torres es van vendre. La Torre Riba o Vilaplana va ser venuda a la família Ezpeleta i la Torre Gaju a la família Marbà. Llavors les dues torres van deixar de ser una sola, però les famílies van continuar unides per sempre.



La Glòria de tant en tant torna a Rubí i visita la torre Riba on va passar aquells meravellosos estius. (A la imatge es pot veure a la Glòria Fornès Gaju a la Torre Riba el 1950) Hi entra, perquè l’edifici s’ha convertit en l’Ateneu de Rubí i és obert al públic. I des del jardí pot observar la torre Gaju, la seva torre, que encara és habitada per la família Marbà. I recorda quan les dues torres, eren gairebé una de sola.

164 views0 comments

Recent Posts

See All