A finals del 62 Joan Margarit tenia vint-i-quatre anys i la seva poesia encara no era gaire coneguda. El seu pare era arquitecte de la Delegació de "Regiones devastadas" i coordinava, entre altres coses, la construcció d'un nou pont sobre la riera (projectat per Carlos Fernández Casado, un dels grans enginyers de l'època). No era devot del règim, però hi treballava a l'administració per guanyar-se la vida. En Joan aleshores estava acabant la carrera d'arquitectura i ajudava al seu pare (Joan Margarit Serradell (1908-1997)) en diferents tasques de reconstrucció. Rubí bullia d'activitat. Uns pocs mesos abans, l'aigua s'ho havia emportat tot, i només va deixar un fang que encara perdura. Franco va visitar Rubí i va pronunciar un discurs que acabava així: "Muy pronto quiero venir por aquí, en la primavera, para ver cómo se ha restablecido todo y habéis visto borrarse el recuerdo de la noche dantesca que cayó sobre esta población. Os prometo que haremos todo lo posible para lograrlo. ¡Arriba España!"... Com si la reconstrucció de dos ponts, la canalització de la riera i la construcció de 500 habitatges poguessin omplir el buit ocasionat per la mort de les persones estimades. El cas és que a Rubí es van fer moltes obres en poc temps i es van repartir moltes subvencions i ajuts, que van suposar en gran mesura el canvi de vila bucòlica a ciutat industrial i "prospera".
En Joan va conèixer en aquell mateix pont a Josep Maria Subirachs, que llavors tenia trenta-sis anys i a diferència d'ell, la seva obra ja era reconeguda. Subirachs va rebre l'encàrrec de fer un monument a les víctimes de la rierada, segurament gràcies al pare d'en Joan. Tots dos joves passejaven sovint per la zona (on encara es removia el fang) i parlaven amb l'esperit que tenen els creadors. L'artista va proposar a en Joan escriure un text breu per incloure'l al monument. Un text que expliqués la tragèdia i els sentiments que havien dut a erigir-lo. En Joan així ho va fer. Parlava de les víctimes, de la mort i de la tragèdia. Malauradament, "les autoridades" van estimar que era més convenient immortalitzar unes paraules d'un discurs del Generalísimo.
En Joan no va conservar aquell text, però si va conservar per sempre l'amistat amb Subirachs.
I Rubí va conservar sempre el monument de l'artista: un enorme pilar de formigó que s'alça cap al cel i que obliga a qui l'admira a alçar el cap per veure la creu que ho corona. Una creu feta per elements tensors, quatre peces en forma de ela collades que subjecten una biga. Una creu que sembla algú alçant els braços cap al cel com si volgués sortir de l'aigua i respirar. Una creu que representa el dolor dels que van estar tota la nit desperts sense poder imaginar el que veurien quan sortís el sol la matinada del 26 de setembre del 62.
Subirachs i Margarit no van assistir a la inauguració que es va celebrar el 25 de gener del 64, que a més, es va fer coincidir amb el XXV aniversari de la "Liberación" de Rubí. Massa autoritats i eclesiàstics tallant cintes. A l'article del Rubricata que documentà l'acte, ni tan sols es diu el nom de l'artista. Llavors, altres coses eren més importants.
Però avui les coses han canviat, encara que sigui una miqueta. Subirachs i Margarit han sigut reconeguts per la seva obra artística. I encara que Rubí hagi perdut un escrit del poeta, ha conservat el monument que, amb la força del formigó i el ferro, recorda aquella tràgica nit.