El Sant que van salvar els veïns

Al segle XV, el Rubí urbà no eren més que quatre cases situades a la sagrera, al voltant de l’Església de Sant Pere. Amb el temps, la població va anar augmentant i poc a poc es varen construir més cases que conformaren nous carrers. Al principi, es posava el nom del propietari del lloc com a nom del nou carrer, però de seguida es va començar a posar el nom dels sants patrons, que semblava més correcte. Així, a Rubí van aparèixer els carrers de San Sebastià, Santa Llúcia, Sant Antoni, Sant Francesc i també a la part alta de la Sagrera va sorgir un altre barri, el barri del Padró, amb carrers com el de Sant Pere, Sant Jaume o Sant Isidre. Tots aquests carrers tenien la capelleta dedicada al seu sant, que guarnien amb flors i llànties el dia de la seva festivitat. Amb el temps les capelles i les tradicions es van anar perdent, però si passegem pel barri del Padró, encara en podem veure tres. Sant Jaume, Sant Pere i Sant Isidre segueixen vigilant els vianants des de les seves capelletes ben guarnides pels veïns i veïnes.

Però no és fàcil sobreviure a les noves construccions i reformes de les cases, sobretot últimament, que cauen a terra cases centenàries i precioses per construir-ne blocs de pisos insulsos. Que li expliquin a Sant Isidre, que va estar a punt de perdre’s, sinó arriben a temps els veïns per salvar-lo. Aquesta és una història entranyable de col·laboració, no només pel que va succeir aquell dia, sinó perquè ha estat explicada capítol a capítol, detall a detall, veí a veí. Els records d’un feien picar a la porta de l’altre i gairebé tot el carrer hi ha participat en la reconstrucció d’aquesta meravellosa història.

El Ricard, de la fusteria Checa, hi treballa com ha fuster des de petit, des de fa més de trenta anys, quan el pare i el tiet li ensenyaven la professió. Recorda perfectament el dia que l’Antònia, la seva veïna, va arribar a la fusteria cridant. Corria l’any 2000. L’Antònia i el seu marit Esteve eren una parella gran que vivien a la casa del costat de la fusteria i es dedicaven a reparar calçat. L’escàndol va fer que algun veí més sortís al carrer. Era un dia festiu al matí i sense cap mena d’avís ni sentit, una excavadora estava tirant a terra la casa de Cal Fàbregas... i Sant Isidre estava a punt de perdre’s entre maons i filferros. Cal Fàbregas era una casa modernista de 1908 que originalment s’anomenava Torre Ricart, situada a la cantonada del Carrer Sant Isidre amb el Carrer Magí Ramentol. La casa tenia una sola planta i estava envoltada per un jardí amb pilastres i una reixa de ferro forjat. En una d’aquestes pilastres, tocant ja a la casa de l’Antònia, hi havia la capelleta de Sant Isidre, decorada amb trencadís al voltant i coronada per uns merlets que li donaven un aire de castellet fortificat. Hi havia hagut un Sant molt antic, ningú recorda des de quan era allà, però durant la guerra va desaparèixer.

La Mercè hi viu just davant. És una de les veïnes més grans del carrer i la seva memòria s’estén fins a l’infinit. Ella explica que entre tots els veïns van fer una col·lecta després de la guerra, ja ben entrats els anys 50, per comprar-ne un nou Sant Isidre. Però, que quedi clar, que ella va posar molts calers. Des de llavors, el Josep i la Glòria, que viuen al número 10, el treien cada any per la seva festivitat, el 15 de maig, per netejar-lo. I la Mercè hi compra les flors que guarnien la capella. El Joan Boladeras que hi viu al número 12, també és un senyor gran amb una memòria impecable. Però no recorda que es fes cap festivitat especial pel 15 de maig. Només recorda a la seva mare i un grapat més de veïnes resant el rosari als peus del Sant, mentre la canalla jugava per terra. Però la seva mare si que li havia explicat que abans s’hi feia ball i es tiraven petards, tot i que ell no ho va arribar a veure.

Fos com fos la festa i encara que la tradició s’havia perdut, l’Antònia no podia permetre que es perdés aquell Sant. Així que amb l’ajut d’una escala que va treure el pare del Ricard de la fusteria, va pujar i va rescatar la imatge. El pobre Sant Isidre va quedar sense capelleta, però va estar molt ben cuidat durant sis anys a casa dels veïns. Quan van reformar la façana de la fusteria l’any 2006, la família va decidir concedir-li l’espai que es mereixia a la vista de tothom. Ara Sant Isidre se’n cuida dels veïns i veïnes del carrer des d’una nova capelleta més moderna, però molt ben guarnida perquè la Glòria continua netejant-lo cada any i la Mercè li compra les flors més maques.