La casa de l'Esperança crida l'atenció per la tribuna que sobresurt de la façana lateral. Aquest element i altres més pretenen donar un aire modernista a la casa. Realment és un edifici que desprèn història, però l'Esperança prefereix parlar de l'hort del seu pare.
En obrir la porta de casa seva els anys passen enrere i transporten al moment en què va arribar el tren a Rubí. L'any 1918 juntament amb la locomotora van arribar seguint el camí de la via els nous aires modernistes des de Barcelona. S'inaugurava l'Estació (ara la coneixem com l'Estació Vella, quines coses!) i s'inaugurava també la Plaça Pearson. Aquest nom tan estranger pertanyia a l'enginyer nord-americà que va impulsar l'arribada del ferrocarril. Però popularment se li va treure el mèrit, perquè es prefereix anomenar la plaça amb el nom de Domènech, que era qui va construir el teatre en aquell indret. Treballadors, industrials i estiuejants anaven i tornaven de Barcelona a Rubí amb una velocitat que va fer canviar els aires rurals de la petita vila rubinenca. Els adinerats es construïen cases boniques i modernes, decorades i redecorades.
La casa de l'Esperança no va ser menys, però en aquella època, ella i la seva família encara no hi eren. A la fotografia de la col·locació de la primera pedra del monument a Pearson (que mai es va acabar, pobre home!), es veu al fons la casa de l'Esperança. Llavors era una casa senzilla, d'obra popular, i pertanyia a la família Serra. En algun moment de principis del segle XX la van voler reformar, potser perquè s'assemblés una mica a la dels seus veïns burgesos, els Ymbert. Hi van afegir la tribuna, una balconada decorada i uns pinacles. L'element més original van ser els tendals de les finestres, que feien semblar com l'escenari del teatre que tenien davant. I tota la família es va fer una fotografia per tal que poguéssim apreciar casa seva un segle després.
L'Esperança era molt petita quan els seus pares van llogar la casa. A més, era un any difícil, hi havia dos bàndols que començaven a fer la guerra al sud de la península i el tema pintava malament. Ella recorda els viatges en ferrocarril cap a Barcelona amb la seva mare, per anar al carrer Ciutat nº8 a pagar el lloguer a l'ama de la casa, la senyora Antònia Marro. És curiós com es conserven amb exactitud segons quines dades a la memòria d'una persona.
El pare també va llogar el petit tros de terra que hi havia davant, a tocar de les cases de Muncunill. Allà hi va fer un hort-jardí que encantava a l'Esperança. Ara el descriu amb total exactitud però amb la vista perduda, com si encara poguès passejar-hi. Hi havia un camí al mig que dividia quatre parterres, dos a cada banda i també hi havia un brollador d'aigua. El pare se'n cuidava d'una desena d'arbres fruiters i també hi plantava tota mena de verdures. L'Esperança no conserva cap fotografia de l'hort, però per recordar-lo, gairebé ni cal.
Anys més tard, el pare va comprar la casa i en aquell moment l'ama li va oferir també l'hort per deu mil pessetes, però la família no tenia prou calés i van comprar tan sols la casa.
Ara, la casa es conserva intacta, com si no tingués més d'un segle d'història. I a l'hort, després de diferents usos, avui en dia, hi viu un elefant. Són coses dels temps moderns.
