Les paraules de la Montse contagien serenor a l'ambient. Està asseguda al sofà, al costat d'una finestra per la qual es veu la riera de Rubí en primer pla. A la primavera llueix una explosió de verd i sembla que la vegetació entri dins la casa. El seu somriure deixa entreveure que li encanta parlar de Rubí.
Va nèixer l'any 52 al carrer Sant Gaietà 49, a la casa de la seva família. A l'avi el coneixien com "el Comelletes" perquè era molt baixet. Quan va néixer, la "comadrona" la va escaldar i va plorar. El seu avi treballava la terra, tenia una vinya. I a la seva àvia se l'estimava molt. Quan era petita anava a passejar amb ella i els seus cosins i anaven a la Font de la Via i quan travessaven el Pont Penjant hi saltaven. "Era molt divertit".
La Montse s'estima les paraules, siguin en vers o en prosa, recitades, cantades o dites a travès del micro de la ràdio. Va estudiar Ciències de la Informació i va ser una de les persones que van fer possible Ràdio Rubí. Quan hi pensa la data, es queda un moment callada i reflexiva. Sembla que els records que li venen a la ment són masses com per explicar-los tots. I diu molt lentament: "el dinou de novembre del 79". La ràdio llavors estava en un antic laboratori situat davant de l'Ajuntament de Rubí i el van haver d'habilitar. Hi va treballar a Ràdio Rubí durant trenta anys... o potser una mica més. Una vegada, mentre preparava un informatiu, una companya li va avisar que hi havia "un senyor molt raro" amb un disc sota el braç que l'esperava. Quan li va preguntar el nom, aquell senyor raro i desconegut li va dir: "sóc el Gato Perez" i llavors la Montse li va contestar: "doncs jo sóc el Mickey Mouse". Mentre explica aquesta anècdota riu molt i en fa memòria d'altres tantes.... no cal preguntar-li si li agradava la seva feina a la ràdio.
Les paraules també agraden a la Montse en vers. Ha escrit vuit llibres de poesia i es poden trobar tots a la secció local de la Biblioteca de Rubí. Tenen títols que desprenen sentiments: "Instants", "Confidències", "La llum en la buidor", "Essències"....
En un d'aquests hi trobem referències al lloc de Rubí que la Montse ens vol explicar a "78mil històries". Però cal deixar portar la ment uns quants anys enrera i fer parlar a la nena que era l'any 1962. Llavors tenia 10 anys i vivia amb els seus pares a una caseta del carrer Justícia, al número 18. Li fa pena veure-la ara aquesta casa, perquè s'està caient. Això diu la Montse, sense saber que la casa ja l'han tirat a terra. Paret amb paret hi havia la casa de les Arcades on vivien els seus tiets i els seus cosins com a llogaters. Ella l'anomena "la casa de les Arcades", però aquesta esplèndida residència és coneguda a Rubí com "Cal Llonch".
Els terrenys on es va construir pertanyien a la Marquesa de Moja i Cartellà, propietària també d'altres moltes terres i del Castell de Rubí, al segle XIX. Després tot ho va heretar el seu nebot, Marquès de Barbera i pocs anys després el paleta Llugany va comprar la finca per a la seva filla i el seu marit, Jaume Llonch (d'aquí li ve el nom) el 1872. El mestre d'obres terrassenc Jaume Comerma va projectar la casa. Quinze anys més tard, es va construir la galeria amb arcades que caracteritza l'edifici. Sembla ser que un dels fills va continuar l'ofici de paleta i va marxar a l'Havana, fet que explicaria l'aspecte colonial de la galeria. Amb el temps, els hereus van llogar la casa al tiet de la Montse i ella explica que hi jugava amb els seus cosins al jardí que encara es conserva. Llavors hi havia un safareig alimentat per l'aigua del rec del Clausell que passava sota la vorera.
Molts són els records d'aquella casa, però un és especialment viu a la ment de la Montse. Feia poc que havien tornat de fer vacances a la platja de Tarragona. Era de nit i ella dormia. Va començar a sentir soroll d'aigua i mig "endormilada" va pensar que eren les onades de la platja. Però un soroll molt fort la va fer despertar. Va sentir els seus pares enraonar amb els veïns. La seva mare la va cridar: "nena!, que la riera s'ha emportat totes les cases d'aquí baix!" Es van quedar sense llum i es va espantar. L'aigua no va entrar a casa, perquè no van obrir la porta, però a casa del seu tiet hi va arribar fins a un metre d'alçada. Els pares i els tiets van ficar la Montse i els seus cosins a un llit que hi havia a les golfes, per tal de poder treure l'aigua de la casa. La Montse descriu aquell moment amb certa neguitositat: "estavem els tres al llit i no dormiem. Jo sentia els coloms al teulat i em possaven molt nerviosa". Com a molts rubinencs i rubinenques, aquella nit no s'esborrarà mai de la memòria.
La Montse passeja pel carrer Justícia de tant en tant. Encara té esperança que la constructora que va comprar la casa de les Arcades, la restauri per poder seguir recordant la seva infantesa quan se la mira des del carrer.